La tradició irrealista

Quan Kant va dur a terme el suposat “gir copernicà”, va conduir a que s’anteposessin els conceptes a la realitat: nosaltres no coneixem les coses tal com són (noümen) sinó tal i com ens les representem (fenomen).

Aquesta primacia de les representacions per davant de les coses va inspirar els idealistes alemanys d’una índole (Fichte, Hegel) i altra (Schopenhauer, Nietzsche) per a dir que la realitat no és més que una representació. Paral·lelament, la fenomenologia va insistir en la idea de que només té sentit parlar de la realitat en tant que objecte de la consciència. Heidegger va canalitzar els dos corrents i va influir molt en els hereus intel·lectuals francesos d'aquestes, que varen concloure, en termes generals, que ja que el pensament és lingüístic, la nostra realitat no és sinó llenguatge i, en definitiva, textos oberts a interpretació. Avui anomenem aquesta posició “postmodernisme”.

Tota aquesta tradició, en definitiva, nega que tinguem accés a la realitat com a tal i defensa que tot el que coneixem és, com a molt, qualque casta de construcció. Com sigui la realitat depèn de com nosaltres la concebem, ja sigui mitjançant conceptes, representacions o textos. En paraules de Nietzsche: “No hi ha fets, només interpretacions”. Ara bé, convé aclarir que si hom bota d’un 30è pis, es matarà conceptualitzi el que conceptualitzi i interpreti el que interpreti. La realitat no dona treva.